Adopció internacional vs Adopció nacional: una qüestió pel desenvolupament dels infants?

L'altre dia a classe de Psicologia i Família, el professor ens va plantejar la qüestió següent:  L’adopció internacional és un instrument adequat per al desenvolupament dels nens abandonats o hi haurien altres eines més adequades, com per exemple que fossin adoptats en el seu país d’origen?

Al llarg dels últims temps, segons afirma Palacios (2017), la investigació sobre les diferents qüestions envers la salut mental, i en específic sobre la psicopatologia de les persones adoptades, ha crescut considerablement a escala internacional, comprovant, entre altres qüestions, que les persones adoptades internacionalment presenten més problemàtiques de salut mental que no pas aquelles persones que no han estat adoptades en etapes prèvies a l’adultesa.

Tanmateix, continua existint un gran estigma envers la salut mental de les persones adoptades, allò que Adroher i Berástegui (2000, citat a Berástegui Pedro-Viejo, 2005) anomenen com a "adopció visible", sovint confonent conductes disruptives que són viscudes com a problemàtiques en la família, però que poden ser considerades com a conductes transicionals. Cal comprendre doncs que alguns exemples de característiques que predisposen a un individu a generar dificultats adaptatives al seu entorn són l'edat d'arribada o la presència de problemes de comportament; però altres com el sexe i si van estar adoptats o no en companyia de germans o germanes no han determinat molta correlació amb el que es comentava (Palacios, 2017). Es pot observar doncs, com les característiques que poden condicionar el procés d'adopció, o el desenvolupament de l'infant en el mateix procés, és paral·lel al país adoptiu on es pugui desenvolupar.

És important per l’infant adoptat, no únicament viure un bon desenvolupament de la pròpia identitat, sinó també el que Berástegui Pedro-Viejo (2005) anomena com a generar una "identitat racial positiva". Permetre el bon desenvolupament de la identitat del nen adoptat, és al mateix temps permetre que aquest es desenvolupi en plenitud, tenint en compte totes les seves característiques, entre les quals es troba l'ètnia de la qual prové. Essent doncs el desenvolupament ple de la identitat racial positiva, un dret essencial pel bon funcionament de l’inffant adoptat, el país on aquest es desenvolupa, ha de vetllar per la plenitud de la pròpia identitat de l'individu, i en cap cas posar barreres a l'expansió d'aquelles identitats que s'allunyen del concepte "d'identitat nacional".

Les persones adoptades senten una certa categorització envers la seva imatge, etiquetats d'immigrants, mentre que el 70% dels mateixos no s'autoperceben sota aquest terme (Berástegui Pedro-Viejo, 2005). És evident que aquest fet ens expressa una certa estigmatització quant a aquelles característiques que ens diferencien internacionalment als uns dels altres, sovint un focus de discriminació cap a aquestes persones, que constantment reclamen mesures preventives per pal·liar aquesta problemàtica. És evident també, doncs, que el focus atencional sobre aquest tema no s'hauria de posar tant en si un país és o no adequat pel desenvolupament d'un infant adoptat, sinó en si un país està preparat per a tolerar i acollir la diferència. Si féssim dels nostres ciutadans persones més tolerants, molt probablement faríem dels nostres països uns territoris més oberts a la diversitat i no hauríem de plantejar-nos si la prohibició o regulació de l'adopció internacional ha de ser una eina de millora pel desenvolupament de les persones adoptades. 

En aquesta línia, Palacios (2017) expressa que les escoles no estan encara preparades per assumir les demandes d’infants adoptats, quan encara existeixen escoles que no tenen constància de la taxa d'alumnes adoptats, i que puguin necessitar una educació especial als seus centres.

La gestió de la diversitat i l'educació en la mateixa han de ser pilars essencials del nostre sistema educatiu. Partint d'aquesta premissa i totes les anteriors expressades, l'eina de millora de les situacions que poden ser perjudicials per al bon desenvolupament dels infants en asopció, ha de ser l'educació. No hem de posar el focus en la persona adoptada, considerada com a víctima en els processos discriminatoris -una de les problemàtiques pel seu propi desenvolupament en un país diferent del país d'origen- sinó que el focus atencional ha d'estar posat en els agressors i en aquells elements del sistema que permeten que constantment es generin actituds discriminatòries envers diferents característiques interpersonals i que cronifiquen la problemàtica.

Qualsevol espai hauria de ser adequat pel desenvolupament de qualsevol persona, i en el cas que ens pertoca, d’infants adoptats internacionalment, paral·lelament dels seus orígens. Doncs, penso que el fet que les persones abandonades fossin adoptades al seu país d'origen en contraposició a l'adopció internacional, no és la solució pel bon desenvolupament d'aquestes, sinó que la solució recau en generar unes bones mesures educatives al nostre sistema, ja que s’ha de vetllat perquè qualsevol persona tingui completament el dret al ple desenvolupament personal i identitari a qualsevol país, i essent qualsevol el seu origen nacional.