Victimitzar a les víctimes

Sue Black és una antropòloga forense britànica que l’any 2006 va ser cridada per la policia per identificar un sospitós d’abús sexual intrafamiliar a través d’una gravació dels avantbraços del presumpte abusador. La identificació es feia a través de les venes – gravades amb rajos infrarojos–, les quals generen un “dibuix” únic i inigualable en els individus. En presentar l’informe forense davant el jutge, el qual defensava que el sospitós, era la persona que apareixia a la gravació, el veredicte va ser “no culpable”, no per dubtes en l’informe presentat, sinó perquè la presumpta víctima no va plorar al judici.

Pot semblar que això ja és cosa del passat, però permeteu-me que us digui que continua sent molt comú en l’àmbit de la judicatura. I segurament us estareu preguntant com pot ser que el veredicte d’un jutge pugui estar determinat per si una presumpta víctima plora o no plora durant el judici, i la qüestió és que va molt més enllà d’un (aparentment) simple plor. Malvin J. Lerner l’any 1965 va desenvolupar el que coneixem com a “Teoria del Món just”, una teoria que planteja que els individus necessitem creure que vivim a un món just per tal de fer front al nostre ambient. Però a la pràctica és diferent. Tanmateix, necessitem confirmar aquesta creença. Com? Victimitzant a les víctimes.

No existeix víctima sense delicte, i no existeix delicte sense la interacció entre persones. D’aquesta forma, la víctima apareix de forma natural quan es produeix delicte, però, quin sentit donem a aquest terme? La victimologia té una dimensió social i política. I és que la víctima ideal és aquella que reuneix totes les condicions que socialment determinem que ha de complir per ser tractada com a tal: innocent, patidora i sempre disposada a perdonar i no plantejar problemes.

I no pensem que això ve d’ara, ja el 1948, Von Henting plantejava que l’anàlisi de l’aparició d’un delicte havia de considerar que la víctima tenia una responsabilitat en el mateix, culpabilitzant-la d’algun mode, de l’execució d’aquest. I és que comprendre que socialment tenim un “ideal” de víctima, ajuda a comprendre l’aparició de la victimització secundària en els nostres sistemes, aquella nova victimització que genera la resposta de la societat davant un cas específic, i que sovint es veu aplicada a través de les nostres institucions, requerint com a prova explícita de la causa, el compliment dels ideals de víctima abans esmentats.

Una forma de confirmar la nostra creença del món just, és legislar a favor de les víctimes, sovint requerint la seva victimització secundària, per tal que les lleis que les regulen tinguin sentit. Com a societat actuem paradoxalment a les víctimes, les revictimitzem per després cansar-nos d’empatitzar amb elles, rebent per part nostra un bombardeig de suport, per al cap del temps, quedar en l’oblit de la nostra ment, tot amb un objectiu: confirmar-nos que vivim a un món just.

Perquè, què més donen les evidències forenses a un procediment judicial, si les víctimes no son com han de ser. Les víctimes, o són ideals, o no ho són.

Perquè què hi ha a priori més estàtic que una llei, sinó són els nostres esquemes mentals?