Un hemicicle patologitzat

Al llarg d'aquests dies (i també aquests temps) hem estat veient com el nostre sistema polític està immers en constant ambient d'inestabilitat pel que fan algunes dinàmiques polítiques en el nostre sistema.

    El conflicte, des d'un punt de vista psicològic, és totalment inevitable en qualsevol organització. Els conflictes sorgeixen a través de la interacció de diferents elements, i negar la seva existència, és sovint un dels errors de la nostra societat.

        Tanmateix, tot i ser un element normal en la interacció psicològica de les persones, els grups i les organitzacions, la patologia recau en la forma en com es gestiona el conflicte. Aquest, pot assumir una forma funcional, permetent així augmentar l'efectivitat i la qualitat del servei sobre el qual sorgeix, o per contra, una forma disfuncional, afectant negativament l'efectivitat i la qualitat del servei.

    En el nostre sistema polític actual, el conflicte (recordem, un element normal en les interaccions) es patologitza de forma constant, agafa una forma disfuncional i no permetent que es generin bones pràctiques, danyant, com deia, l'efectivitat, el clima, la identitat del grup al qual representen i, sobretot, la qualitat del seu servei, fer política.

        "Fer política" és un concepte sovint bastant abstracte. Sobre quines normes ens regim per determinar quines polítiques s'han d'implantar a un moment determinat o altre? Sobre quines normes ens regim per suposar que les nostres polítiques són més favorables que les dels altres partits? Sobre quines normes ens regim per determinar què necessita la ciutadania actualment? I sobretot, sobre quina norma ens regim per no atorgar a la ciutadania allò que necessita?

           Aquestes, i altres, són preguntes que se'm venen al cap a través de contemplar els diferents conflictes als quals està sotmesa la classe política (no tota la classe política) en general.

        Penso que per tal d'entendre una mica millor què és el que passa al nostre sistema polític actual, i comprendre que el conflicte és un element natural en tota la seva essència, per tal d'adonar-nos que la patologia recau en la gestió del conflicte, he decidit fer un breu (si pot ser) anàlisi psicològica sobre els conflictes que sorgeixen entre partits polítics als nostres dies.

        A escala psicològica trobem diferents tipus de conflicte segons els nivells implicats en el mateix, segons els factors, també implicats i segons les condicions objectives que genera el conflicte i les percepcions de les parts.

        En primer lloc, si engeguem la TV, la ràdio o llegim algunes notícies (però sobretot els mitjans audiovisuals) ens podrem permetre rebre informació, no només a nivell verbal, sinó també a nivell no verbal, de la comunicació que utilitzen els polítics a l'hora d'interaccionar entre ells. Si no ho heu fet mai, us convido a fixar-vos a partir d'ara.

        Observant-los, ens adonem que entre ells es genera un conflicte que sorgeix des de diferents nivells implicats. El primer és un nivell molt bàsic, un nivell interpersonal. Es pot observar com la política actual presenta personalismes pel que fa als conflictes que poden sorgir. Molts dirigents ataquen directament a altres líders de l'oposició, o del mateix espai polític, projectant així la problemàtica d'un conflicte aparentment greu, sobre la seva persona. Això significa estar davant del que en psicologia s'anomena conflicte interpersonal. Per altra banda, el conflicte intragrup, aquell que es dóna entre membres d'un mateix grup, no és tan freqüent al nostre sistema polític, ja que, normalment, membres d'un mateix partit polític solen estar al 80-90% d'acord en les seves mesures.

        Tanmateix, un conflicte també existent és el conflicte intergrupal. Aquest és el més evident, el que només veient una sessió de control a qualsevol Parlament podrem detectar. Aquest tipus de conflicte sorgeix quan dos o més grups, posicionats de forma horitzontal, disputen sobre una cosa determinada. Per exemple, quan partits polítics debaten al Parlament o al Congrés dels Diputats, si la Llei dels lloguers s'ha de regular, o a nivell català, sobre si el Consell de la República ha de ser una peça clau en les negociacions entre ERC i Junts.

    Si aprofundim una mica més, sovint alguns partits polítics generen polèmiques a conseqüència d'un conflicte interorganitzacional entre ells mateixos com a partit, i les grans elits econòmiques, per exemple. El que passa és que aquest conflicte se sol projectar en altre focus atencional, per tal de derivar la pressió que poden impartir les grans infraestructures estatals, en els partits polítics.

        També, és important fer una anàlisi psicològica des del punt de vista dels factors implicats en el conflicte. Psicològicament, el sistema polític actual presenta tres tipus de conflicte segon els factors implicats en aquest. El primer és un conflicte de tasques, relacionat amb les fites i els objectius a assolir com a Estat, Govern o Institució. Per altra banda, també podem trobar un conflicte de processos, aquell que es dóna quan les parts estan d'acord amb les fites i els continguts, però no pas amb la metodologia per la qual s'han d'assolir aquests objectius. I finalment, un conflicte de relacions, aquest esdevindria quan les parts tenen problemes interpersonals, molt relacionat amb el conflicte anteriorment explicat.

     Per exemple, les negociacions entre els partits independentistes actualment generen un conflicte intergrupal entre els partits principals del moviment. Per què? Doncs sembla que justament podríem fer referència al que comentava anteriorment. Els partits no comparteixen algunes tasques i objectius a assolir, és a dir, no hi estan d'acord en algunes polítiques a implantar o en la funcionalitat d'alguns òrgans institucionals. Tampoc comparteixen la metodologia per assolir l'objectiu principal d'aquests partits. I finalment, un conflicte de relacions degut, de nou, a la personificació del conflicte en política, conflicte que porta als famosos "vetos" en les negociacions o els governs.

        I finalment, per tal d'entendre i poder detectar els conflictes existents en aquests sistemes, psicològicament també es fa referència als conflictes segons les condicions objectives que genera el mateix conflicte i les percepcions de les parts. En aquest sentit, els conflictes "interpartidaris" actuals, poden assumir una forma de conflicte vertader, existint en molts casos condicions objectives d'incompatibilitat entre les parts, com per exemple, en la implementació d'algunes polítiques, com en les sessions parlamentàries on es decidia si prorrogar o no el famós (i ja inexistent) estat d'alarma. O també una forma de conflicte desplaçat, aquest sorgiria quan es donen les condicions pel conflicte, però es discuteix sobre element aliens a l'origen d'aquest, com per exemple la discussió sobre el paper del Consell de la República en les negociacions per formar govern a Catalunya, el paper d'aquest organisme sembla que ha estat al centre del debat durant aquests temps, discutint doncs, sobre un tema que no és el focus del conflicte real. I molt lligat amb l'anterior, també podem trobar un conflicte mal atribuït, aquell on les parts experimenten el conflicte, però l'atribueixen incorrectament a causes que no pertoquen, com les freqüents declaracions d'ERC on asseguraven que les negociacions no s'avançaven perquè no es decidia quin paper havia de tenir el CR, entre, segurament, altres situacions.

        Doncs sintetitzant una mica més aquesta anàlisi, els conflictes actuals que es generen entre partits polítics i que interaccionen creant en molts casos la polarització política i les dinàmiques entre partits actuals, són els següents:

• Conflictes intergrupals (en la seva majoria)

• Sovint conflictes interpersonals, un dels majors errors de la política dels nostres temps.

• Conflictes de tasques.

• Conflictes de processos.

• Conflictes de relacions.

• Conflictes vertaders.

• Conflictes desplaçats.

• Conflictes mal atribuïts.

        Un cop tenim la teoria clara per poder detectar quin conflicte s'està donant en cada cas, i així poder donar una resposta clara i concisa al mateix, ens podem centrar en la manera en què s'aborda el conflicte.

       Davant un mateix conflicte, el posicionament de l'individu, el grup o l'organització (en aquest cas el partit polític), pot ser de dues maneres.

       En primer lloc en forma de controvèrsia, adquirint una actitud competitiva, un abús de poder i un autoritarisme evident. Per exemple, davant la negativa al pacte entre diferents partits, uns demostren als altres que les seves mesures polítiques són les millors i les més adequades per ser implantades a escala social, sense tenir en compte, que la societat no és d'un únic color, sinó que la pluralitat política i vital en la nostra societat, és un component evident que a vegades passa desapercebut a nivell polític.

      Per altra banda, el partit es pot posicionar en el pol oposat, és a dir, en forma col·laborativa, amb actitud de cooperació, negociació i reciprocitat.

     Penso doncs que actualment molts partits polítics (per no dir la majoria d'ells) se situen en aquesta actitud de controvèrsia davant el conflicte. No obstant això, com a sistema hem d'evolucionar cap a una actitud col·laborativa davant el conflicte, actitud que sovint presenta resistències al canvi, però que és l'única forma d'acceptar el conflicte i treballar per una solució ferma d'aquest. És clar que això és impossible si no sabem detectar davant quin conflicte ens trobem.

      I ja per acabar, hem de tenir clara una cosa, i és que tota organització està formada per persones, i cada persona presenta un estil d'afrontament del conflicte diferent. És essencial que les organitzacions, els partits polítics en aquest cas, adquireixin un estil d'afrontament cooperatiu o de col·laboració és a dir, que les parts estiguin disposades a transformar la incompatibilitat dels seus interessos i els seus principis per tal de generar alternatives comunes que satisfacin a les diferents parts i permetin treballar per uns objectius comuns que beneficiïn a la nostra societat.

        El nostre sistema necessita una classe política competent, una classe política amb habilitats interpersonals potents que permetin arribar a consensos per assolir els objectius que ens proposem a la societat. Tanmateix, com sempre, l'absència del coneixement psicològic en l'àmbit polític és evident, i molts cops ens oblidem que les nostres accions com a polítics, estan incidint en la vida de milions de persones. És per això que ara més que mai, la psicologia ha d'estar present en la política, per poder analitzar els perquè de les situacions que succeeixen, en aquest cas els conflictes emergents entre partits, i poder donar una solució amb determinació que miri pel bé de la nostra societat i que, com sempre, pensi en mentalitat col·lectiva i deixi de banda els individualismes.